Aquest mes coneixem a:

Sebastião Salgado

Sebastião Salgado

Mina de oro
Kuwait

El meu nom és Sebastião Salgado

(AimorésMinas Gerais, 8 de febrer de 1944) és un fotoperiodista brasiler,[1][2] membre de l'agència Magnum i guanyador de diversos premis World Press Photo (1984, 1988 i 1991),[3] del Hasselblad (1989) i el Príncep d'Astúries de les Arts (1998);[4] el 2001 fou nomenat representant especial d'UNICEF,[5] i és membre d'honor de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències dels Estats Units.[1] L'any 2019 va ingressar com a membre de l'Acadèmia de les Belles Arts de França.[6]

Una mica de Sebastião Salgado

Després d'estudiar Economia a la Universitat de São Paulo el 1967 i a la Universitat Vanderbilt dels Estats Units el 1968, va realitzar una tesi doctoral sobre economia agrícola a La Sorbona de París el 1971.[7]

Va treballar a l'ONG International Coffee Organization (Organització Internacional del Cafè), amb la qual hagué de viatjar diverses vegades a l'Àfrica en missió del Banc Mundial, però el 1973 abandona la seva carrera per dedicar-se a la fotografia, que va aprendre de manera autodidacta. A partir d'aquell moment començà una llarga carrera de fotògraf, que li ha permès treballar per les millors agències fotogràfiques: Sygma (1974-1975), Gamma (1975-1979) i Magnum (1979-1994). Aquest any va crear la seva pròpia agència fotogràfica, Amazonas Images, amb seu a París, i amb la qual pretén denunciar el treball de l'home i fer visible els que treballen i viuen a l'ombra de societat.

Salgado és un fotògraf compromès amb els temes socials, dins de la tradició fotogràfica sociodocumental: en la seva obra destaca la documentació del treball de persones en països menys desenvolupats o en situació de pobresa. En la introducció del seu llibre Exodos diu: "Més que mai, sento que solament hi ha una raça humana. Més enllà de les diferències de color, de llenguatge, de cultura i possibilitats, els sentiments i reaccions de cada individu són idèntics."

L'any 1991 la revista New Yorker va publicar una dura crítica en la qual comentava la contradicció que hi havia entre els arguments de les seves fotografies i el fet que aquestes apareguessin en paper cuixé o que s'exhibissin en galeries i en museus.[7] A principis de l'any 2000, periodistes de The New York Times[8] i l'escriptora Susan Sontag[9][10] van criticar les fotografies de Salgado. El fotògraf va ser acusat d'utilitzar de manera cínica i comercial la misèria humana i d'exposar de manera bella les situacions dramàtiques, corrent el risc de fer perdre la seva autenticitat.

"informació extreta de Wikipèdia."

Anàlisi de tres Fotografies Icòniques

Abans de començar l’anàlisi de les seves fotografies, es posa l’accent en dues característiques de Salgado: la dilació, el temps i el blanc i negre. 

Sebastião necessita arribar a un lloc, contemplar-lo i fer-lo seu. Unir-se a la tribu, conèixer l’entorn i els llaços existents, tant entre ells com amb la naturalesa. Involucrar-se d’arrel en el problema, passar mesos i anys, fins que finalment el projecte tingui forma. 

L’aposta pel blanc i negre es confirma en constatar que la major part de la seva obra aposta per aquesta gamma. Malgrat això, al llarg de la seva carrera també li van demanar imatges en color. 

El mateix Salgado (2014) considera que un dels grans avantatges del blanc i negre és “poder dotar les imatges de més humanitat, de no dispersar-se en elements superflus de la instantània, donant llibertat a l’espectador d’acolorir la pròpia imatge”. 

La característica més distintiva de les fotos de Sebastião Salgado és la seva composició clàssica, destacant-se l’ús magistral de la llum i els negres intensos. Les seves imatges posseeixen una forta càrrega simbòlica i transmeten una gravetat en els rostres dels subjectes retratats. Més enllà del seu caràcter de denúncia, Salgado rescata la dignitat humana i ret homenatge als personatges que captura amb la seva lent. 

L’estil fotogràfic de Sebastião Salgado es distingeix per la seva composició clàssica, l’ús magistral de la llum i els negres intensos. Les seves imatges transmeten una càrrega simbòlica i una gravetat en els rostres dels subjectes retratats, rescatant la dignitat humana i retent homenatge a cada personatge capturat. 

Kuwait

Kuwait, 1991

El treballador com a persona. Abatiment. Aigua i foc. Catàstrofe humana econòmica i ambiental incalculable. 
Genesi

Génesi

Supervivència. Vida animal. Naturalesa. Muntanya, neu i mar. Instint animal.
Mina de oro

Mina Serra Pelada

El treballador com a persona. Cansanci. Explotació de l’ésser humà. Poders econòmics. Humanitat i sensibilitat.   

Conclusió de l’anàlisi de les tres fotografies analitzades: 

Apreciem en aquesta anàlisi, l’ús del blanc i negre i l’aposta per la cerca de contrastos és una constant. Es tracta en tots els casos de projectes llargs, perfeccionats, de desgast emocional i físic. Fins i tot, entre diferents projectes, se segueixen unes pautes comunes: mirades, humanitat i una ferma aposta mostrar els mons desconeguts i la seva realitat. 

Font: UAB- La Vanguardia – Blog del Fotógrafo – Universidad Andina Simón Bolívar i Universidad de La Laguna. 

 

Premis de Salgado: 

 

  • 1982: Premi W. Eugene Smith Grant 
  • 1985: Premi Leica Oskar Barnack 
  • 1989: Premi Internacional de la Fundació Hasselblad 
  • 1992: Premi Leica Oskar Barnack 
  • 1992: Membre honorari estranger de l’Academia Nordamericana de les Arts i les Ciencies. 
  • 1993: Medalla del centenari de la Reial Societat Fotogràfica (del Regne Unit) 
  • 1993: Beca honorífica (HonFRPS) de la Reial Societat Fotogràfica (del Regne Unit) 
  • 1994: Gran Premi Nacional de Fotografía (Ministeri de Cultura, França) 
  • 1998: Premi Príncep d’Asturies de les Arts (Espanya)   
  • 2003: Premi Internacional de la Societat Fotográfica de Japó 
  • 2007: Premi del Públic M2 / elmundo.es M2 en PhotoEspaña 
  • 2019: Premi de la Paz del Comercio Librero Alemán 
  • 2021: Premi Crystal del Foro Económic Mundial 
  • 2021: Praemium Imperiale de Japón 

Petita Mostra

Desplaça cap amunt